No sabem res del narrador d'aquest relat, excepte que s'ha posat a conduir el seu cotxe sense cap destinació concreta i que ha acabat encallat al bell mig d'un bosc. I que és finals de tardor, i es comença a fer fosc. El narrador ens explica tot el que va fent i el que li va passant pel cap. Com que està al mig del bosc i no pot desencallar el cotxe tot sol, decideix buscar un camí que dugui cap a alguna de les cases que ha vist per la pista forestal, tot i que tenien aspecte d'haver estat abandonades. Algú ha d'haver-hi per allà prop. El corriol que segueix ha de conduïr a algun lloc. Tot i que camina, no sembla que avanci cap enlloc. Al cap d'una estona de caminar pel bosc fred i fosc, mentre neva, se n'adona que una presència s'acosta cap a ell des de la llunyania. De forma humana, però sense ser humana, aquesta presència és d'una blancor lluminosa. I en desaparèixer aquesta presència, sent una veu. Però allà no hi ha ningú. I tot i així, el narrador sent una veu, una veu feble i fràgil, però que té una mena de plenitud càlida i profunda.
"Blancor" és una obra breu que es llegeix com un torrent. Seguim al narrador mentre camina pel bosc, sense saber ben bé què hi fa allà ni cap a on es dirigeix. I a nosaltres, com a lectors, ens és igual cap a on vagi, perquè ens endinsem en el bosc amb ell al ritme de les seves paraules. L'acompanyem en aquesta passejada sense saber si estem al món real o al reialme dels somnis o, qui sap, potser en algun lloc entre la vida i la mort. Però ens és indiferent, perquè ens hem endinsat en la blancor i ho innunda tot, i ja no sabem si res existeix, o si té sentit.
Martí Segura
